Arias: “No sé viure sense estar un dia pensant, estant a prop, parlant o treballant al Valencia CF”

Parlar de Ricardo Arias és parlar de tota una institució i una llegenda al Valencia CF. Ostenta l'honor de ser el jugador que més temporades ha defensat la camiseta blanc-i-negra (16) i el segon amb més partits disputats en els quasi cent anys d'història del club de la ratapinyada. Per eixe motiu el seu cor batega al ritme de Mestalla i del Valencia CF i així ho deixa molt clar en VCF Media en la seua volta a ‘casa’ de l'Avinguda de Suècia.


Inicis i arribada al Valencia CF

Comence a Catarroja…als 12 anys conec Benimar, m'entusiasma tot i decidisc anar-me allí, on estic fins als 18 anys. Em fitxa el Valencia CF, jugue un any al Mestalla i amb 19 anys Pasieguito, Manolo Mestre i el cos tècnic decideixen que havia d'entrenar amb el primer equip a veure si eixia l'Arias que ells esperaven. Sóc el que més temporades (16) ha jugat al Valencia, el segon que més partits ha jugat per darrere de Fernando Gómez, estic tremendament orgullós d'ostentar eixe rècord d'anys perquè, a més, vaig tindre el gran honor de batre-li'l a un dels meus grans mestres que va ser Manolo Mestre, que va ser un pare per a mi, al qual he volgut tota la meua vida i al qual li vaig batre els dos rècords alhora, el de temporades i partits. Espere que alguna vegada siga un valencià el que me'l bata a mi, estaria contentíssim i orgullosíssim.


Una vida al cent per cent blanc-i-negra

No sé viure sense estar un dia pensant, o estant a prop, o parlant o treballant al Valencia Cf. Vaig arribar amb 18 anys, em vaig anar amb 35. Vaig tornar amb 36. He pertangut al Valencia CF durant 27 anys. Quan parlen de futbol, parle del Valencia Cf. Quan parlen de futbolistes parle dels futbolistes del Valencia, quan parlen d'estadis parle de Mestalla. Per a mi el Valencia va per davant de tot. No conec una altra cosa que no siga posar-ho per davant de tot.


Partits inoblidables

Si haguera de triar un partit especial, el dia que vaig debutar davant el Màlaga un dimecres que guanyem 3-1. Després, el primer que vaig marcar un gol ací davant el Sevilla que guanyem 3-0. Són records que no se't poden oblidar i, a més, fas força per a no oblidar-los. També l'últim partit en Segona Divisió davant l'Elx que, per fi, vam poder acomiadar eixa maleïda categoria com havíem de fer-ho, amb autoritat i amb orgull, amb tot el valencianisme donant-nos suport. I després el del meu comiat, és inesborrable, per a mi, per als meus fills, els meus néts i per a tota la gent que va estar allí que, d'alguna manera, va reconéixer els molts o pocs mèrits que vaig contraure en el VCF. Els 27 minuts que vaig jugar, perquè no vaig aguantar més, van ser molt bonics i molt llargs…


Orgull de valencianista

Estic en el lloc ideal, en el club ideal, a la casa ideal. Més no es pot demanar. Conforme vagen passant els anys ens adonarem de tindre la sort de poder viure el Centenari. El que hem de fer és gaudir-ho, hi ha un bon equip, hi ha entusiasme i la gent està tornant-se a enganxar-se. I per què no? podem barallar títols amb els quals sempre els guanyen. Esperem que sí que ho puguem fer.