Carboni: “Em sent orgullós d'haver portat esta camiseta i d'haver jugat en este club”

Nou temporades plenes de professionalitat i competitivitat màxima al Valencia CF. Amedeo Carboni va conquistar molts títols amb la camiseta de la ratapinyada en la seua llarga trajectòria en el Club de Mestalla i ha sigut, és i serà una dels jugadors més volguts i admirats per l'afició blanc-i-negra. Este italià de Arezzo va arribar a la nostra terra sent ja un veterà, amb 32 anys, i es va anar amb més de 41 deixant ben clar que, com el vi, millorava amb l'edat campanya a campanya. En VCF Media ens compta la seua arribada, el seu pas per l'entitat blanc-i-negra i els seus records com a valencianista.



Fitxatge pel Valencia CF

Arribe a l'agost de 1997, era el penúltim dia en què es tancava el mercat, vaig signar un contracte de dos anys. I la veritat és que no estava convençut perquè mai tenia pensat anar-me d'Itàlia. Tenia ja 32 anys i no pensava que jugaria fins el que he jugat. La meua idea era fer-ho tan bé com siga possible.



Inici complicat en l'esportiu

L'inici no va ser fàcil. En cinc partits em van expulsar dues vegades, l'equip necessitava assentar-se, van acomiadar a Valdano, el diumenge necessitàvem moltes pilotes per a jugar amb Romario, Ortega, Marcelino Carioca, Moussa Saib…, tots volien la pilota. Amb l'arribada de Ranieri es va començar a formar un grup. Després, en entrar en Champions League amb Ranieri i, després d'haver guanyat la Copa del Rei, cada any es venien els jugadors més rendibles com Mendieta, Farinós, Gerard, però l'equip continuava estant a dalt. I ací em vaig adonar que si podien arribar dos-tres futbolistes de bona qualitat podíem mantindre el nivell i guanyar alguna cosa.



Capitania

Quan va arribar Héctor Cúper, ell em va triar de capità. Després de la pretemporada li vaig dir: mira míster, crec que un estranger no pot ser capità, perquè mai pot sentir el que sent un espanyol i més un valencià. Després, em vaig adonar que era tanta la responsabilitat de portaresta camiseta, i mira que sóc italià, que crec que m'he sentit més valencià que molts d'ací. Per la responsabilitat de portar una camiseta que no és teua, és de tots. La meua era el 15, però no era meua, era de tots els valencians. I això va ser una sensació estupenda



Eixos duels davant l'Arsenal

Els partits que més record són les eliminatòries davant l'Arsenal, perquè per a mi era un super equipazo. Els partits no eren barallats, eren més, perquè sempre es jugaven al límit. Bergkamp, Henry, Petxina de pelegrí, Ahsley Col·le o Campbell eren jugadors impressionants i tots molt alts. Cada córner havia de marcar a Henry que em treia mig metre. Eren tots alts i nosaltres només teníem alts a Pellegrino i Carew. Cada córner era a veure què fem.



La UEFA, un títol molt especial

El que em va fer feliç era el dia després de guanyar títols. La felicitat de la gent, però reconec que la Copa de la UEFA, després de perdre dues Champions League, va ser el títol que em va donar més satisfacció… 



Les sensacions de Mestalla

Mestalla per a mi és lo més. Potser per haver estat deu anys, per haver tingut la sort de guanyar títols, també un s'acorda més. Però realment quan un entra en el rectangle de joc tots tenim la mateixa satisfacció, orgull i responsabilitat. Em sent com un més, orgullós d'haver portat esta camiseta i d'haver jugat en este club. La gent ha vist el que és Amedeo Carboni, amb els seus defectes i les seues virtuts.



No et perdes l'entrevista a un dels jugadors més carismàtics de la història del VCF