“Sí, sí, sí, la Copa ja està ací”

Immensos! Que gran és l'afició del Valencia CF! Va animar com mai, va patir, però va acabar cantant el “campions, campions”, embogint al costat dels jugadors després de gaudir des de la graderia amb un títol 11 anys després. “Sí, sí, sí, la Copa ja està ací” cridaven amb força.

L'afició valencianista va guanyar el partit abans de començar. Conforme s'acostava l'autobús del Valencia CF al Benito Villamarín per la zona nord, s'anaven multiplicant els afeccionats valencianistes, una cosa espectacular esperava a l'equip abans d'arribar, i així va ser. De sobte, la següent imatge ja era la dels carrers adjacents a l'estadi abarrotades de valencianistes amb les seues bufandes al vent, perruques taronges, i cantant amb força el cèlebre “Sí que es pot, sí que es pot”. Un subidón d'energia increïble. Encara faltava el millor.

Sens dubte, l'afició valencianista “va marcar” el primer gol. Una hora abans que començara el partit ja havien abarrotat la seua zona, aprofitant l'animació per a agafar les més de 21.000 banderes i cantar a l'uníson l'himne del Valencia CF o “Aquesta és l’afició d’un Valencia campió”. Es guanyava per golejada. Quina passada! I com reconeixia públicament el president, Anil Murthy, “Passada el que passe aquesta nit vosaltres ja heu guanyat. Hem arribat junts fins ací i junts arribarem més lluny”.

Quan l'equip va eixir a calfar, l'afició va embogir animant als seus, abans d'ovacionar un a un als onze “guerrers” que anaven a barallar pel títol de Copa davant el poderós FC Barcelona, actual campió de LaLiga. Semblava Mestalla, com es van encarregar de ressaltar quan van començar a cruixir els fonaments al crit de “Que pot Mestalla, que pot Mestalla!”. I això que encara no havia començat el partit. Però va ser molt emocionant, igual que veure el tapa graderies gegant amb el lema “Somiar que no tenim sostre” al costat de les imatges de Kempes, el ‘Poll’ López i Baralla que van conquistar els últims tres títols de Copa del Valencia Cf.

La bogeria va tornar a apoderar-se del fons valencianista quan Gameiro va marcar el 0-1, que va embogir al crit de “Si es pot, sí que es pot”. S'havia fet un pas al capdavant, una lliçó de joc liderada per Dani Parejo, que com és habitual, no solament va donar una classe magistral de tàctica, sinó també defensiva, llançant-se al sòl per a recuperar pilotes, accions que van ser reconegudes des de la graderia corejant el seu nom, com abans del descans a Jaume Doménech. Quan Undiano va assenyalar el final del primer temps, la graderia va tornar a donar força als seus al crit del “Sí que es pot, sí que es pot”.

Va patir l'equip en l'inici del primer temps, el cor es “va parar” quan van veure a Messi llançar una pilota amb l'exterior al pal, i ací van tornar a ajudar transmetent la seua energia des de la graderia a l'equip. Ni el gol de Messi va baixar els ànims dels valencianistes, que animava amb les seues banderes.

Mancant quatre minuts, el Benito Villamarín va tornar a semblar-se a Mestalla. Quin sofriment! Però animaven amb força onejant les seues banderes al crit de “Si es pot, sí que es pot”. I van explotar d'alegria quan Undiano Mallencova assenyalar el final del partit, el Valencia CF havia conquistat el seu 8é títol de Copa. Quina bogeria! “Que pot Mestalla, que pot Mestalla”, “Campions, campions”, cantaven amb força, a més de corejar el nom de Marcelino.