Tal dia com hui en 2004… el Valencia CF aconseguia el seu sisé títol de lliga de la seua història. Si hi ha alguna cosa que fa més gran al futbol és la seua imprevisibilitat. I si no, que li ho diguen al València CF quan es va pujar a l'avió el 8 de maig de 2004 rumb a Sevilla. Només faltaven nou punts en joc. Amb Rafa Benítez al capdavant, l'equip va viatjar a la capital sevillana amb l'objectiu de mantindre l'avantatge de quatre punts amb el Reial Madrid, però va acabar tornant amb el sisé títol de lliga en la història del club.
Matemàticament hi havia opcions de guanyar LaLiga, però per a això havia de tornar a perdre el Real Madrid, a casa davant un RCD Mallorca que estava pràcticament salvat, que també caiguera derrotat l'FC Barcelona davant el RC Cèltic a Vigo i véncer al Sevilla FC que estava lluitant per entrar en la Copa de la UEFA. Diríem que difícil, massa caramboles, encara que el president Jaume Ortí, creient i positiu per naturalesa, va pujar a l'avió el margalló per si calguera celebrar-lo. Ho va fer amb sigil, no volia ser malastruc.
Doncs bé, mentre la plantilla acabava de sopar a l'hotel van veure com perdia l'FC Barcelona. Uff. A les 22 hores començava el partit en el Santiago Bernabéu i cap jugador pestanyejava, sobretot després de veure com Eto'o va anotar el 0-1. Prompte va empatar Pavó, però va repetir Eto'o i abans del descans, Campano va marcar el 1-3, que el Reial Madrid ja no va poder voltejar, acabant la trobada 2-3. Aqueixa nit va ser difícil agafar el son, el Valencia CF depenia de si mateix per a ser campió de lliga, la qual cosa també va portar a pujar-se a un cotxe a desenes de valencianistes per a estar a Sevilla.
A Rafa Benítez no li va tremolar el pols, tres dies abans el València CF s'havia classificat per a la final de la Copa de la UEFA i va seguir amb el seu pla a l'hora de fer l'alineació, composta aqueixa vesprada per: Cañizares, Curro Torres, Ayala, Marchena, Carboni, Albelda, Sissoko, Jorge López, Vicente, Xisco i Oliveira. Sí, sí. Han llegit bé. Jugadors com Aimar o Baralla es van quedar en la banqueta i el pla va funcionar a la perfecció.
Als 11 minuts Vicente es va pegar la pilota a la seua bota esquerra i va traçar una diagonal a una velocitat endiablada per a marcar pel pal curt. Era la seua primera oportunitat clara… i va acabar en gol. Amb avantatge en el marcador, el València CF encara se sentia més fort, realitzant una forta pressió en el centre del camp i amb una fèrria defensa, es van passar dificultats, però van aconseguir defensar amb ungles i dents un resultat que van acabar ampliant en el minut 89 de partit amb un gol de Baralla després de rebre de Xisco dins de l'àrea.
La carambola, en la qual semblava només creure Jaume Ortí, s'havia produït i ací va arribar el moment en el qual el president valencianista, emocionat, va traure el seu margalló per a donar la volta al Sánchez Pizjuán. El València CF acabava d'aconseguir el seu sisé títol de lliga de la història, el segon en els últims tres anys. Increïble!